Els jocs de loteria populars, famosos sobretot en èpoques nadalenques, com el quinto, la quina o el bingo, tenen una llarga tradició i moltes variants, tot i que si ens hi fixem bé, podem veure que els tres comparteixen les característiques bàsiques, és per això, que sovint diem que son cosins germans.
El quinto és un joc tradicional molt arrelat a Catalunya, tot i que sobretot al Vallès, on se’n-hi troben referències documentades que es remunten al segle XIX. El seu nom procedeix del fet que, tradicionalment, el premi es donava quan es completaven cinc números d’una fila. Inicialment, el quinto es jugava en tavernes i locals comunitaris com una activitat social, tot i que actualment sigui un joc bastant exclusiu de les èpoques nadalenques. A dia d’avui el quinto es juga amb un cartró de 90 números repartits en diferents files i un “lloro” canta els números acompanyat-los de sobrenoms tradicionals amb una connotació humorística. L’objectiu de la partida és fer “quinto”, que significa omplir una línia de cinc números o “plena”, és a dir, omplir el cartró. Quan un dels jugadors aconsegueix completar una de les dues opcions “pica”, i després de que el “lloro” comprovi que ha marcat bé tots els números s’endú el premi.
Per altra banda, la quina, és jugada sobretot a les comarques del nord de Catalunya i també a França, on es coneix com a “quine”. Es d’aquest nom francés que en deriva el nom conegut a Catalunya. També fa referència a una línia de cinc números en aquest tipus de jocs. En aquest joc els cartrons es reparteixen per separat i normalment cada jugador conta només amb un cartró, tot i que si vols, pot comprar-ne més. De la mateixa manera que el quinto, també hi ha un “lloro”, tot i que habitualment se li diu cantador, ja que canta els números i els acompanya, de nou, de les cantarelles divertides. En la quina, l’objectiu és tapar tots els números del cartró, tot i que també es premia, en menor mesura, a la primera persona que aconsegueix tapar tota una fila en horitzontal.
Finalment, el bingo té el seu origen a Itàlia durant el segle XVI, sota el nom de “Lo Giuoco del Lotto d’Italia” i va evolucionar fins a esdevenir el joc modern que coneixem avui en dia. El nom de bingo prové de l’anglès i sembla derivar d’un antic joc anomenat “Beano”, en el qual els guanyadors cridaven bingo” en lloc de “beano” per error, popularitzant aquest primer nom. Aquest joc, que sembla ser el precedent del quinto i la quina és la versió més estandarditzada i coneguda arreu del món. Els jugadors també tenen uns cartrons amb números, i igual que es fa en la resta de jocs, hi ha una persona que s’encarrega d’anar traient números aleatòriament d’una bola que gira. Hi ha gran diversitat d’opcions en quant als premis del bingo: es poden premiar una línia, dues línies o cartró ple. En aquest cas, la persona que canta els números, no sol acompanyar-los de les cantarelles mencionades prèviament.
Els tres jocs segueixen la mecànica de que hi hagi un cantador o “lloro” que treu números de manera aleatòria i que els jugadors tinguin l’objectiu de completar línies o cartrons. La major diferència entre el quinto i la quina, i el bingo és el seu caràcter cultural. Els dos primers són jocs associats a les tradicions populars i a les festivitats, sobretot nadalenques, a més sovint són activitats gestionades per entitats socials del lloc on es duen a terme; per contra, el bingo és un joc més formal que, tot i que en alguns llocs encara es juga com a tradició cultural, ha acabat sent associat a sales comercials.
Tot i les semblances i diferències, els tres jocs coincideixen en el seu caràcter tradicional i arrelat a moments socials i festius.
Deixa un comentari